Qui vol prínceps?

Ja és de nou 23 d'abril. A la meva terra catalana és un dia molt especial. Celebrem la llegenda de Sant Jordi, el cavaller que va salvar la princesa de les urpes del drac, per regalar-li després una rosa nascuda de la sang del propi animal. Per aquesta raó, els homes regalen roses a les dones. Com que també és el dia del llibre, commemorant de manera perfecta (bé, perfecta no: http://www.muyhistoria.es/curiosidades/preguntas-respuestas/ishakespeare-y-cervantes-murieron-el-mismo-dia) les morts de dos enormes monstres de la literatura, Miguel de Cervantes i William Shakespeare, les dones regalem llibres als homes. Com que els temps canvien, ara també es regales llibres a les dones.

Sempre m'ha encantat aquest dia i cada any em queixo i em queixo de que no sigui festiu, perquè es fa complicat trobar temps de passejar pels carrers i avingudes plenes de roses i llibres, i comprar tranquilament, gaudint del bon temps que sempre acostuma a fer en aquesta època de l'any.

Però no vull escriure sobre això. La llegenda de Sant Jordi (i totes les seves versions) la podeu trobar a internet. Les imatges de les Rambles i els escriptors signant llibres les veureu avui al telenotícies.

El que vull fer és una reivindicació. Vull trencar una llança, però no per matar el drac, sinò per salvar-lo. Perquè, en aquests temps, qui vol un príncep o un cavaller? Hamlet era príncep de Dinamarca i, a més de tenir uns quants problemes mentals, mai va fer cas a Ofèlia, qui va acabar suicidant-se. Els prínceps dels contes de fades només apareixien al final de la història, en el moment just de fer un petó a la princesa i arreglar-ho tot. El de la ventafocs era, a més a més, imbècil. Com se la miraria durant el ball que per trobar-la després només va tenir la genial idea d'anar provant la sabata que havia perdut. El de la sireneta la va fer renunciar a casa seva, a la seva família i a la seva condició per amor. Només salvo la Bèstia, que era més terrenal i que, per cert, guardava una rosa que el podria condemnar per sempre. Els prínceps en la vida real, sobra dir-ho, no són pas millor.

Com a exemple de cavaller tenim a Don Quixot, que si bé ens pot produïr una certa tendresa, no l'escolliriem mai com a company vital ni amant. I no oblidem a Lancelot, que va traïr el seu amic, el rei Artús.

Jo no vull prínceps, ni vull cavallers. Jo vull un drac al meu costat, com la Danaerys Targaryen. Bueno, ella en te tres, però jo amb un em conformo. Un que sigui fort per defensar casa, amb foc si escau. Un amb les escates impenetrables, la mirada infinita i unes enormes ales amb les que volar. Perquè, penseu... si de la sang del drac va créixer una rosa (o un roser), és o no una criatura magnífica?